2022/12/27
Radiografia del moment socioeconòmic d'avui, molt ben explicat per l'autor Sergi Picazo, periodista de El Crític.
Per començar a canviar la situació, la primera passa ja està feta: la presa de consciència.
La segona que cal fer: començar a actuar. Llegiu...
-----------------
El Crític: https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/lera-de-esgotament-150788
Autor: SERGI PICAZO, Periodista i editor de CRÍTIC
L’ERA DE
L’ESGOTAMENT
Entendre els perquès del malestar mental del nostre temps: treballar set
dies la setmana, ser pares perfectes, quedar bé a les fotos d'Instagram, no
tenir mai temps per a res... i no dormir a les nits!
Vivim una època de
vulnerabilitat. Temps d’incerteses. Les relacions socials són cada cop més
complexes. Allò que teníem per segur s’ha tornat ambigu. Queden poques coses
sòlides. Som un cúmul de fragilitats. L’ansietat,
el desgast, el malestar, la depressió i l’esgotament s’han
convertit, gràcies a l’estocada final de la pandèmia de la covid-19, en un
problema estructural com a societat. Alguna cosa està passant, i greu. Avui es
parla ja, com expressava el filòsof Byung-Chul Han, de “la societat de
l’esgotament”.
Els problemes mentals tenen
causes personals, genètiques i individuals, sí, però també s’expliquen per
l’entorn social, econòmic i cultural dels últims 20 o 30 anys. Les noves precarietats laborals i
econòmiques del capitalisme del segle XXI ens han deixat a la
intempèrie. Des dels anys vuitanta i, sobretot, a partir de la crisi del 2008,
hi ha un còctel socioeconòmic explosiu: l’adéu a les feines fixes per a tota la
vida, els treballs temporals, l’explotació i autoexplotació laboral, els preus
impagables de l’habitatge, la pèrdua de força dels sindicats, l’individualisme
a ultrança, la necessitat creada de consumir més, la pressió de les xarxes
socials per semblar feliços 24/7… i, en definitiva, la imposició d’un nou
capitalisme ultraliberal que ha penetrat en totes les facetes de la vida
quotidiana.
Cada cop hi ha més
gent cremada: la sensació d’esgotament no desapareix, ni tan sols dormint o de
vacances.
Ah, i, enmig del caos, la
societat ens obliga a ser feliços… i somriure, sempre, als selfies d’Instagram. “La felicitat, sigui com a motivació o com a premi, ha acabat convertida
en una eina per controlar els treballadors en el moment de la desarticulació
del teixit industrial de la societat fordista”, reblen els sociòlegs Luc
Boltanski i Ève Chiapello.
No puc més
Burnout és el concepte de moda dels
nostres temps. Primer van ser els sanitaris: un de cada tres metges patia burnout. Així ho va dir un estudi del sindicat Metges
de Catalunya arran d’una enquesta a 3.000 sanitaris en plena pandèmia. Després,
es va veure que els transportistes estaven al límit. Durant el confinament de
la població a casa, fins i tot, va pujar el nombre de morts per accident en
camions: es va multiplicar per 2,4 respecte de la mitjana dels últims cinc
anys, malgrat que les carreteres eren buides. I, al final, van caure mestres i
professors. De fet, ja el 2019 l’Organització Mundial de la Salut va anunciar
que la síndrome del docent cremat seria considerada malaltia laboral, i el
context de mascaretes, dificultats per fer classe i adolescents amb ansietat ha
fet créixer l’angoixa entre els profes.
Al llibre No puedo más. Cómo se convirtieron los
‘millennials’ en la generación quemada (Capitán Swing),
l’escriptora i periodista nord-americana Anne
Helen Petersen posa exemples per explicar l’esgotament social
actual: “Hem de treballar intensament, però alhora mantenir l’equilibri entre
el treball i la vida. Hem de ser unes mares perfectes, però no mares helicòpter. Hem de ser homes igualitaris i
mantenir la nostra masculinitat. Hem de marcar perfil a les xarxes socials,
però gaudir d’una vida autèntica. Hem d’estar al dia, ser bons conversadors i
tenir una opinió pròpia de tot, però sense que afecti la nostra capacitat de
dur a terme totes les tasques abans mencionades”.
Se’ns inculca que el nostre fracàs és pel fet de no esforçar-nos prou: així
el problema s’individualitza
Sempre queda alguna cosa per fer.
S’han d’aconseguir els objectius de l’empresa o els que ens autoimposem malgrat
que siguin impossibles. I cal estar disponible a tota hora: dins i fora de
l’horari laboral. “La sensació
d’esgotament no desapareix, ni tan sols quan dorms o estàs de vacances. Ens
mantenim a la superfície amb prou feines, i el més petit dels imprevistos (una
malaltia, una avaria del cotxe, l’escalfador espatllat) pot enfonsar-te”,
assegura Petersen. De fet, quedar-nos sense telèfon mòbil durant unes quantes
hores pot acabar sent un desastre.
El problema afegit en el cas de
la generació millennial, nascuda entre els anys
1981 i 2000, és que el desgast es produeix, en paraules de la mateixa Petersen,
quan la distància entre l’ideal i la realitat es torna insuportable. “El
mínim comú denominador entre els millennials és
que se’ns ha inculcat que el nostre fracàs (fracàs per trobar una bona feina,
fracàs per comprar-nos un pis digne o fracàs per cuidar dels nostres fills) és
degut a no haver-nos esforçat prou”. Així s’aconsegueix individualitzar el
problema, aïllar allò conflictiu. I, en conseqüència, s’allunya la gent dels
sindicats, de les organitzacions socials i polítiques o de les associacions de
barri que podrien unir forces per enfrontar-se a aquest malestar.
On hem après a treballar sense
descans? Per què estem aterrits davant l’opció de perdre la feina? Per què el
meu valor com a treballador i el meu valor com a persona estan tan
interconnectats?
Segons explica Petersen en una entrevista a la revista Pikara, “hi ha molts millennials (i gent més gran) que han
interioritzat el mantra de Steve
Jobs: el que és desitjable és fer carrera en un treball cool, i fer allò que t’agrada és el més
gratificant. És així com s’incentiva l’excés de feina”.
Aquest nou paradigma sobre el treball com una passió
és fantàstic per a… l’empresariat: toleres l’explotació laboral per l’honor de treballar en allò que
t’apassiona, i et justifiques a tu mateix explicant-te que és perquè t’agrada
la teva feina. “Fes el que t’agrada, i seguiràs treballant tots els dies durant
la resta de la teva vida”, assegura amb ironia l’escriptora i periodista
nord-americana.
Nous factors
econòmics ens marquen: feines temporals, habitatge car, autoexplotació i
pressió a Internet
L’equació es basa en una
integració total de treball-vida que et pot portar, en cas extrem, fins al
desgast total, obligant-te a sol·licitar una baixa mèdica. El que ens agrada es
converteix en la nostra feina, i la nostra feina es converteix en el que ens
agrada. No hi ha delimitacions temporals (temps remunerat i no remunerat) o
personals, sinó una llarga llista de tasques a fer, confiant que, fent-ho,
obtindrem la felicitat i l’estabilitat econòmica.
Qui no treballa així és acusat de
“debilitat, ganduleria o hipersensibilitat”. El filòsof i periodista
cultural Eudald Espluga, en el seu
llibre No siguis tu mateix. Apunts sobre una
generació fatigada (Destino), descodifica la idea de fons del
“treballcentrisme”, que, segons ell, significa “sublimar el dogma de la feina
fins a aconseguir que es confongui amb la nostra vida”. Estem, doncs,
“sobreexposats als discursos d’autosuperació” i a “l’individualisme
hiperactiu”. Com diu al seu llibre, “som productius fins i tot quan dormim”.
Cal dormir bé per poder rendir millor demà a la feina!
I, per continuar-ho fent malgrat
l’esgotament, ens autojustifiquem en el que Espluga anomena “una sèrie de
discursos culturals que ens animen a comportar-nos com una diminuta start-up unipersonal”. Tenim el capitalisme
digital gravat a foc a la pell: fer feina al 200% i mostrar-ho a les xarxes
socials 24 hores el dia, set dies la setmana, a tot arreu. De fet, treballem (i
ens mostrem) per a Instagram fins i tot estant de vacances. Crear marca, en
diuen ara.
No tinc temps
La gran batalla de les properes
generacions és i serà la revolució i democratització del temps. Tanmateix, un
dels grans malestars de la nostra època és la sensació brutal i absoluta de
falta de temps. Els lladres de temps
del nou capitalisme neoliberal ens han robat, fins i tot, el temps lliure. És
una guerra, i encara no ho sabem.
El paradigma
8-8-8 (vuit hores per dormir, vuit hores per treballar i vuit hores per a
l’oci) va ser teoritzat per Robert
Owen a principis del segle XIX. Avui, 200 anys després, encara no
s’ha assolit per a tothom i, entre els qui ho han assolit, no hi ha hagut
pràcticament cap millora. Les vuit hores de feina al dia continuen intactes.
Però, a més a més, el famós 8-8-8 oblidava el temps per a les cures i per a la
reproducció, majoritàriament a càrrec de les dones. Probablement, mentre
teòrics socialistes com Owen escrivien aquestes propostes d’esquerres, una dona
cuidava dels seus fills, li rentava la roba, netejava casa seva i cuinava el
seu menjar.
Horaris de feina
inacabables, un capitalisme 24/7 i pantalles dels mòbils que ens roben les
hores de dormir.
Vivim una època de vides
frenètiques que no descansen mai. Una mena de turbocapitalisme ocupa totes les
parcel·les de la vida quotidiana: feines precàries i que ocupen totes les hores
del món, menjar ràpid, la pressió d’estar sempre on fire, la hipermaternitat o la hiperpaternitat,
l’autoexigència ètica, les pantalles que et roben l’atenció fins a la matinada.
Temps lliure, una quimera? Temps per no fer res? Un malbaratament, diuen. Així
doncs, hem d’aprofitar més el temps o l’hem de perdre més?
El capitalisme ha convertit el
temps en un bé molt preuat, i els qui se n’aprofiten volen el nostre temps. El
sistema de benestar social pactat després de la Segona Guerra Mundial ha pensat
poc com regular i posar barreres al campi qui pugui dels usos del temps: en
lloc d’atorgar més drets i més regulacions per fer que la majoria de la gent
tingui més temps per gaudir, ha optat pel laissez faire. Tot
depèn d’un mateix. Això fa que, en la jungla del capital, la majoria de la
gent, sobretot la gent més pobra i amb menys recursos culturals, no tingui
temps, dormi poc i malament, treballi hiperconnectada 24/7 i no recordi l’últim
cop que va gaudir un dilluns de vuit hores senceres per descansar, riure i
celebrar.
Els lladres de temps han penetrat en totes les facetes
de la nostra vida quotidiana. Ens roben temps, no només a la feina, sinó quan estem mirant Instagram,
quan rebem notificacions de feina al telèfon mòbil, quan Ikea t’obliga a
recórrer tots els passadissos per arribar fins a les caixes de pagament. Sembla
que sempre hem d’estar disponibles: telèfon mòbil per a la feina, per als
fills, per als amics. Som en una època d’hiperlinks continus
que no et deixen concentrar-te.
“Treballem fins i tot quan ens pensem que no”,
alertava el documental Lladres
de temps (Sense
Ficció, de TV3), que investiga com s’ha convertit el temps en diners
i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. “Quan
anem de vacances, ens busquem els vols i els hotels. Fem l’autocheck-in. Ja no hi ha taquilles per pagar el
bitllet. Ens enfrontem amb màquines fins i tot quan truquem per queixar-nos del
servei. Abans hi havia treballadors que feien tot això. Fins que les empreses
van adonar-se que podien contractar-nos a nosaltres, els clients. Per acumular
capital, el millor és fer que la gent treballi unes hores del seu temps sense
pagar-los. El consumidor és mà d’obra motivada i gratuïta”.
Les desigualtats, també en l’ús
del temps, creixen. La “pobresa de temps” va en augment. El temps de la majoria
de treballadors està en mans d’algú altre: l’empresa, el cap del teu
departament, el Govern, el sistema capitalista. El cas més extrem? Treballadors
que no poden anar al lavabo perquè la cadena de producció industrial es
trencaria. En un informe del 2016, Oxfam denunciava
que treballadors de factories avícoles dels Estats Units fins i tot havien de
dur bolquers per la manca de temps per poder pixar.
Els temps, segons explica el
periodista Antonio Maestre en un article a La Marea, s’ha convertit en un mètode per
subjugar la classe treballadora. No esperen igual els rics que els pobres. Hi
ha qui tota la vida espera: llista d’espera perquè t’atengui el metge
especialista, cues per demanar l’atur, retards al tren de Rodalies que et porta
de casa a la feina, esperar a la parada de l’autobús al món rural… “El temps és
utilitzat com un mètode de dominació i de subjugació perquè inculca al pacient
el seu lloc a la societat. Cansa, desanima i modela l’esperant”. Però no és un
temps perdut per al dominador, ja que adoctrina i descoratja. Maestre cita el
filòsof Pierre Bourdieu per reblar l’argument: “Fer que la gent esperi… retardar sense destruir l’esperança… ajornar
sense decebre totalment… és part integral del funcionament de la subordinació”.
No puc dormir
Fa algun temps que no dormo bé.
No sabria dir quan va començar. Ja portàvem uns quants mesos de pandèmies,
d’estats d’alarma i de confinaments. Primer, en vaig culpar els veïns, que
feien soroll. Després, vaig pensar que els despertars de la meva filla petita
m’havien trasbalsat el son. Potser la culpa era del cafè, i vaig
reduir-lo.
Diuen que llegir en pantalles a
la nit no és bo per agafar el son, i vaig deixar de treballar a les nits. Però
seguia sense dormir bé, em costava adormir-me, o em despertava a les 3.20, o a
les 5.43 i ja no dormia més. Potser era l’estrès
24/7, potser era la fatiga pandèmica, potser era l’excés de feina, potser era
la recerca d’un lloguer. Potser és un tema de salut mental. Pensava que
només em passava a mi, però vaig començar a preguntar i en van aparèixer tot de
casos al meu entorn.
L’insomni, en
general, és vist com un problema personal, però s’hauria de començar a veure
com un problema social
Des de l’inici de la pandèmia,
els casos coneguts d’insomni creixen. No deu ser casualitat. Segons estudis de
l’Institut del Son, els trastorns d’insomni afecten ja una de cada quatre
persones, sobretot dones, treballadors essencials i migrants. L’estrès és un
dels motius fonamentals per al mal dormir.
El portal especialitzat en
medicina Redacción Médica explicava que moltes persones
estan sotmeses a una gran ansietat i depressió (patologies més habituals entre
les dones) pel fet de tenir problemes econòmics, laborals, de conciliació o
familiars malalts, entre d’altres, i no són capaces de quedar-se adormides quan
tornen a casa, cosa que es coneix per insomni de conciliació.
També poden experimentar despertars durant la nit, cosa que s’anomena insomni de manteniment, o es desperten abans d’hora i
no són capaces de tornar a adormir-se, l’insomni de despertar precoç.
