Diu que les coses ens ubiquen en el present, en el temps (ara) i l’espai (aquí). L'excés d'informació ens allunya de la realitat.
Escrit de forma sintètica, ni sobra ni falta cap paraula, cap concepte.
Alguns apunts:
… La digitalización desmaterializa y descorporeiza
el mundo. También suprime los recuerdos. En lugar de guardar recuerdos,
almacenamos inmensas cantidades de datos.
… nos volvemos ciegos para las cosas silenciosas,
discretas, las habituales, las menudas o las comunes, que no nos estimulan,
pero nos anclan en el ser.
... en el mundo controlado por los algoritmos, el
ser humano va perdiendo su capacidad de obrar por sí mismo, su autonomía. Se ve
frente a un mundo que no es el suyo, que escapa a su comprensión. Se adapta a
decisiones algorítmicas que no puede comprender. Los algoritmos son cajas
negras. …
… el Smartphone, nos inunda de estímulos y reprime
la imaginación.
… nos comunicamos de forma tan compulsiva y excesiva
pq estamos solos y notamos un vacío. Pero esta hipercomunicación no es
satisfactoria: solo hace más honda la soledad porque falta la presencia del
otro.
… el vacío no
significa que no haya nada en el espacio. Es una intensidad, una presencia
intensiva. Es una manifestación espacial del silencio. El vacío y el silencio
son hermanos. El silencio tampoco significa que no se oiga ningún sonido. Algunos
sonidos pueden incluso acentuarlo. El silencio es una forma intensa de
atención. Cosas como el piano crean silencio al vincular y estructurar la
atención.
Hoy estamos rodeados de no-cosas, de distracciones informativas que
fragmentan nuestra atención. Así destruyen el silencio, aunque sean silenciosas.
… la ausencia de relación y apego conduce a un serio empobrecimiento del mundo.
… hoy percibimos la realidad principalmente en términos de información, pero su dominio dificulta la experiencia de la presencia. Consumimos permanentemente información y esta reduce el contacto. La percepción pierde profundidad e intensidad, cuerpo y volumen. No profundiza en la capa de presencia de la realidad, solo toca su superficie informativa.
… lo sagrado está ligado al silencio...
... la hipercomunicación, el ruido de la comunicación, desacraliza, profana el mundo. Nadie escucha.
... el silencio no produce nada por esto el capitalismo no ama el silencio.
... el silencio agudiza la atención haca el orden superior, q no tiene q ser un orden de dominación o poder. El silencio puede ser pacífico, amistoso, gratificante... ...en el verdadero silencio no hay coacción, no es opresivo sino elevador, no roba sino que regala.
... la hiperconexión digital... no crea ninguna conexión, más bien aísla, y acentúa la soledad no buscada.
... el ruido es suciedad acústica y visual, contamina la atención... ...el silencio es un fenómeno de la atención. Una atención profunda solo produce silencio, pero la información tritura la atención.
... el mundo está contaminado por residuos de comunicación e información.
... las cosas hacen que el tiempo sea tangible. El papel amarillento y su olor, caldean mi corazón. La digitalización destruye los recuerdos y los contactos.
... probablemente es un error creer que la materia no está viva... ahora las cosas no se utilizan sino que se consumen. Solo el uso prolongado da un alma a las cosas. Solo las cosas queridas están animadas.
Es deixa portar pels esdeveniments del
darrer quart de segle XX, de canvis, drogues, alcohol... i viatja a Orient. Sent
especial atracció per Egipte, l'ambient d’artistes i intel·lectuals de El Cairo
i l'atrapa una fascinació poderosa pels oasis del desert.
El impulso nòmada, narra l’ànsia
de ser ell mateix, de viure una llibertat sovint escapçada, que fa nosa, que molesta...
Carlos García-Delgado: «El aburrimiento estimula la creatividad. Arquímedes gritó eureka en una terma». En su ensayo 'El yo creativo' el autor muestra al lector la existencia de otras formas de pensar.
Doctor en Ingeniería Industrial y arquitecto por la UPC.
Llegiu...
-----------------
El Crític: https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/lera-de-esgotament-150788
Autor: SERGI PICAZO, Periodista i editor de CRÍTIC
Entendre els perquès del malestar mental del nostre temps: treballar set
dies la setmana, ser pares perfectes, quedar bé a les fotos d'Instagram, no
tenir mai temps per a res... i no dormir a les nits!
Vivim una època de
vulnerabilitat. Temps d’incerteses. Les relacions socials són cada cop més
complexes. Allò que teníem per segur s’ha tornat ambigu. Queden poques coses
sòlides. Som un cúmul de fragilitats. L’ansietat,
el desgast, el malestar, la depressió i l’esgotament s’han
convertit, gràcies a l’estocada final de la pandèmia de la covid-19, en un
problema estructural com a societat. Alguna cosa està passant, i greu. Avui es
parla ja, com expressava el filòsof Byung-Chul Han, de “la societat de
l’esgotament”.
Els problemes mentals tenen
causes personals, genètiques i individuals, sí, però també s’expliquen per
l’entorn social, econòmic i cultural dels últims 20 o 30 anys. Les noves precarietats laborals i
econòmiques del capitalisme del segle XXI ens han deixat a la
intempèrie. Des dels anys vuitanta i, sobretot, a partir de la crisi del 2008,
hi ha un còctel socioeconòmic explosiu: l’adéu a les feines fixes per a tota la
vida, els treballs temporals, l’explotació i autoexplotació laboral, els preus
impagables de l’habitatge, la pèrdua de força dels sindicats, l’individualisme
a ultrança, la necessitat creada de consumir més, la pressió de les xarxes
socials per semblar feliços 24/7… i, en definitiva, la imposició d’un nou
capitalisme ultraliberal que ha penetrat en totes les facetes de la vida
quotidiana.
Cada cop hi ha més
gent cremada: la sensació d’esgotament no desapareix, ni tan sols dormint o de
vacances.
Ah, i, enmig del caos, la
societat ens obliga a ser feliços… i somriure, sempre, als selfies d’Instagram. “La felicitat, sigui com a motivació o com a premi, ha acabat convertida
en una eina per controlar els treballadors en el moment de la desarticulació
del teixit industrial de la societat fordista”, reblen els sociòlegs Luc
Boltanski i Ève Chiapello.
No puc més
Burnout és el concepte de moda dels
nostres temps. Primer van ser els sanitaris: un de cada tres metges patia burnout. Així ho va dir un estudi del sindicat Metges
de Catalunya arran d’una enquesta a 3.000 sanitaris en plena pandèmia. Després,
es va veure que els transportistes estaven al límit. Durant el confinament de
la població a casa, fins i tot, va pujar el nombre de morts per accident en
camions: es va multiplicar per 2,4 respecte de la mitjana dels últims cinc
anys, malgrat que les carreteres eren buides. I, al final, van caure mestres i
professors. De fet, ja el 2019 l’Organització Mundial de la Salut va anunciar
que la síndrome del docent cremat seria considerada malaltia laboral, i el
context de mascaretes, dificultats per fer classe i adolescents amb ansietat ha
fet créixer l’angoixa entre els profes.
Al llibre No puedo más. Cómo se convirtieron los
‘millennials’ en la generación quemada (Capitán Swing),
l’escriptora i periodista nord-americana Anne
Helen Petersen posa exemples per explicar l’esgotament social
actual: “Hem de treballar intensament, però alhora mantenir l’equilibri entre
el treball i la vida. Hem de ser unes mares perfectes, però no mares helicòpter. Hem de ser homes igualitaris i
mantenir la nostra masculinitat. Hem de marcar perfil a les xarxes socials,
però gaudir d’una vida autèntica. Hem d’estar al dia, ser bons conversadors i
tenir una opinió pròpia de tot, però sense que afecti la nostra capacitat de
dur a terme totes les tasques abans mencionades”.
Se’ns inculca que el nostre fracàs és pel fet de no esforçar-nos prou: així
el problema s’individualitza
Sempre queda alguna cosa per fer.
S’han d’aconseguir els objectius de l’empresa o els que ens autoimposem malgrat
que siguin impossibles. I cal estar disponible a tota hora: dins i fora de
l’horari laboral. “La sensació
d’esgotament no desapareix, ni tan sols quan dorms o estàs de vacances. Ens
mantenim a la superfície amb prou feines, i el més petit dels imprevistos (una
malaltia, una avaria del cotxe, l’escalfador espatllat) pot enfonsar-te”,
assegura Petersen. De fet, quedar-nos sense telèfon mòbil durant unes quantes
hores pot acabar sent un desastre.
El problema afegit en el cas de
la generació millennial, nascuda entre els anys
1981 i 2000, és que el desgast es produeix, en paraules de la mateixa Petersen,
quan la distància entre l’ideal i la realitat es torna insuportable. “El
mínim comú denominador entre els millennials és
que se’ns ha inculcat que el nostre fracàs (fracàs per trobar una bona feina,
fracàs per comprar-nos un pis digne o fracàs per cuidar dels nostres fills) és
degut a no haver-nos esforçat prou”. Així s’aconsegueix individualitzar el
problema, aïllar allò conflictiu. I, en conseqüència, s’allunya la gent dels
sindicats, de les organitzacions socials i polítiques o de les associacions de
barri que podrien unir forces per enfrontar-se a aquest malestar.
On hem après a treballar sense
descans? Per què estem aterrits davant l’opció de perdre la feina? Per què el
meu valor com a treballador i el meu valor com a persona estan tan
interconnectats?
Segons explica Petersen en una entrevista a la revista Pikara, “hi ha molts millennials (i gent més gran) que han
interioritzat el mantra de Steve
Jobs: el que és desitjable és fer carrera en un treball cool, i fer allò que t’agrada és el més
gratificant. És així com s’incentiva l’excés de feina”.
Aquest nou paradigma sobre el treball com una passió
és fantàstic per a… l’empresariat: toleres l’explotació laboral per l’honor de treballar en allò que
t’apassiona, i et justifiques a tu mateix explicant-te que és perquè t’agrada
la teva feina. “Fes el que t’agrada, i seguiràs treballant tots els dies durant
la resta de la teva vida”, assegura amb ironia l’escriptora i periodista
nord-americana.
Nous factors
econòmics ens marquen: feines temporals, habitatge car, autoexplotació i
pressió a Internet
L’equació es basa en una
integració total de treball-vida que et pot portar, en cas extrem, fins al
desgast total, obligant-te a sol·licitar una baixa mèdica. El que ens agrada es
converteix en la nostra feina, i la nostra feina es converteix en el que ens
agrada. No hi ha delimitacions temporals (temps remunerat i no remunerat) o
personals, sinó una llarga llista de tasques a fer, confiant que, fent-ho,
obtindrem la felicitat i l’estabilitat econòmica.
Qui no treballa així és acusat de
“debilitat, ganduleria o hipersensibilitat”. El filòsof i periodista
cultural Eudald Espluga, en el seu
llibre No siguis tu mateix. Apunts sobre una
generació fatigada (Destino), descodifica la idea de fons del
“treballcentrisme”, que, segons ell, significa “sublimar el dogma de la feina
fins a aconseguir que es confongui amb la nostra vida”. Estem, doncs,
“sobreexposats als discursos d’autosuperació” i a “l’individualisme
hiperactiu”. Com diu al seu llibre, “som productius fins i tot quan dormim”.
Cal dormir bé per poder rendir millor demà a la feina!
I, per continuar-ho fent malgrat
l’esgotament, ens autojustifiquem en el que Espluga anomena “una sèrie de
discursos culturals que ens animen a comportar-nos com una diminuta start-up unipersonal”. Tenim el capitalisme
digital gravat a foc a la pell: fer feina al 200% i mostrar-ho a les xarxes
socials 24 hores el dia, set dies la setmana, a tot arreu. De fet, treballem (i
ens mostrem) per a Instagram fins i tot estant de vacances. Crear marca, en
diuen ara.
No tinc temps
La gran batalla de les properes
generacions és i serà la revolució i democratització del temps. Tanmateix, un
dels grans malestars de la nostra època és la sensació brutal i absoluta de
falta de temps. Els lladres de temps
del nou capitalisme neoliberal ens han robat, fins i tot, el temps lliure. És
una guerra, i encara no ho sabem.
El paradigma
8-8-8 (vuit hores per dormir, vuit hores per treballar i vuit hores per a
l’oci) va ser teoritzat per Robert
Owen a principis del segle XIX. Avui, 200 anys després, encara no
s’ha assolit per a tothom i, entre els qui ho han assolit, no hi ha hagut
pràcticament cap millora. Les vuit hores de feina al dia continuen intactes.
Però, a més a més, el famós 8-8-8 oblidava el temps per a les cures i per a la
reproducció, majoritàriament a càrrec de les dones. Probablement, mentre
teòrics socialistes com Owen escrivien aquestes propostes d’esquerres, una dona
cuidava dels seus fills, li rentava la roba, netejava casa seva i cuinava el
seu menjar.
Horaris de feina
inacabables, un capitalisme 24/7 i pantalles dels mòbils que ens roben les
hores de dormir.
Vivim una època de vides
frenètiques que no descansen mai. Una mena de turbocapitalisme ocupa totes les
parcel·les de la vida quotidiana: feines precàries i que ocupen totes les hores
del món, menjar ràpid, la pressió d’estar sempre on fire, la hipermaternitat o la hiperpaternitat,
l’autoexigència ètica, les pantalles que et roben l’atenció fins a la matinada.
Temps lliure, una quimera? Temps per no fer res? Un malbaratament, diuen. Així
doncs, hem d’aprofitar més el temps o l’hem de perdre més?
El capitalisme ha convertit el
temps en un bé molt preuat, i els qui se n’aprofiten volen el nostre temps. El
sistema de benestar social pactat després de la Segona Guerra Mundial ha pensat
poc com regular i posar barreres al campi qui pugui dels usos del temps: en
lloc d’atorgar més drets i més regulacions per fer que la majoria de la gent
tingui més temps per gaudir, ha optat pel laissez faire. Tot
depèn d’un mateix. Això fa que, en la jungla del capital, la majoria de la
gent, sobretot la gent més pobra i amb menys recursos culturals, no tingui
temps, dormi poc i malament, treballi hiperconnectada 24/7 i no recordi l’últim
cop que va gaudir un dilluns de vuit hores senceres per descansar, riure i
celebrar.
Els lladres de temps han penetrat en totes les facetes
de la nostra vida quotidiana. Ens roben temps, no només a la feina, sinó quan estem mirant Instagram,
quan rebem notificacions de feina al telèfon mòbil, quan Ikea t’obliga a
recórrer tots els passadissos per arribar fins a les caixes de pagament. Sembla
que sempre hem d’estar disponibles: telèfon mòbil per a la feina, per als
fills, per als amics. Som en una època d’hiperlinks continus
que no et deixen concentrar-te.
“Treballem fins i tot quan ens pensem que no”,
alertava el documental Lladres
de temps (Sense
Ficció, de TV3), que investiga com s’ha convertit el temps en diners
i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. “Quan
anem de vacances, ens busquem els vols i els hotels. Fem l’autocheck-in. Ja no hi ha taquilles per pagar el
bitllet. Ens enfrontem amb màquines fins i tot quan truquem per queixar-nos del
servei. Abans hi havia treballadors que feien tot això. Fins que les empreses
van adonar-se que podien contractar-nos a nosaltres, els clients. Per acumular
capital, el millor és fer que la gent treballi unes hores del seu temps sense
pagar-los. El consumidor és mà d’obra motivada i gratuïta”.
Les desigualtats, també en l’ús
del temps, creixen. La “pobresa de temps” va en augment. El temps de la majoria
de treballadors està en mans d’algú altre: l’empresa, el cap del teu
departament, el Govern, el sistema capitalista. El cas més extrem? Treballadors
que no poden anar al lavabo perquè la cadena de producció industrial es
trencaria. En un informe del 2016, Oxfam denunciava
que treballadors de factories avícoles dels Estats Units fins i tot havien de
dur bolquers per la manca de temps per poder pixar.
Els temps, segons explica el
periodista Antonio Maestre en un article a La Marea, s’ha convertit en un mètode per
subjugar la classe treballadora. No esperen igual els rics que els pobres. Hi
ha qui tota la vida espera: llista d’espera perquè t’atengui el metge
especialista, cues per demanar l’atur, retards al tren de Rodalies que et porta
de casa a la feina, esperar a la parada de l’autobús al món rural… “El temps és
utilitzat com un mètode de dominació i de subjugació perquè inculca al pacient
el seu lloc a la societat. Cansa, desanima i modela l’esperant”. Però no és un
temps perdut per al dominador, ja que adoctrina i descoratja. Maestre cita el
filòsof Pierre Bourdieu per reblar l’argument: “Fer que la gent esperi… retardar sense destruir l’esperança… ajornar
sense decebre totalment… és part integral del funcionament de la subordinació”.
No puc dormir
Fa algun temps que no dormo bé.
No sabria dir quan va començar. Ja portàvem uns quants mesos de pandèmies,
d’estats d’alarma i de confinaments. Primer, en vaig culpar els veïns, que
feien soroll. Després, vaig pensar que els despertars de la meva filla petita
m’havien trasbalsat el son. Potser la culpa era del cafè, i vaig
reduir-lo.
Diuen que llegir en pantalles a
la nit no és bo per agafar el son, i vaig deixar de treballar a les nits. Però
seguia sense dormir bé, em costava adormir-me, o em despertava a les 3.20, o a
les 5.43 i ja no dormia més. Potser era l’estrès
24/7, potser era la fatiga pandèmica, potser era l’excés de feina, potser era
la recerca d’un lloguer. Potser és un tema de salut mental. Pensava que
només em passava a mi, però vaig començar a preguntar i en van aparèixer tot de
casos al meu entorn.
L’insomni, en
general, és vist com un problema personal, però s’hauria de començar a veure
com un problema social
Des de l’inici de la pandèmia,
els casos coneguts d’insomni creixen. No deu ser casualitat. Segons estudis de
l’Institut del Son, els trastorns d’insomni afecten ja una de cada quatre
persones, sobretot dones, treballadors essencials i migrants. L’estrès és un
dels motius fonamentals per al mal dormir.
El portal especialitzat en
medicina Redacción Médica explicava que moltes persones
estan sotmeses a una gran ansietat i depressió (patologies més habituals entre
les dones) pel fet de tenir problemes econòmics, laborals, de conciliació o
familiars malalts, entre d’altres, i no són capaces de quedar-se adormides quan
tornen a casa, cosa que es coneix per insomni de conciliació.
També poden experimentar despertars durant la nit, cosa que s’anomena insomni de manteniment, o es desperten abans d’hora i
no són capaces de tornar a adormir-se, l’insomni de despertar precoç.
LA HUMANITAT, una història
d'esperança
Algunes
frases...
L'ésser humà està dominat per la
por: por dels altres i por de la mort. Anhelem la seguretat...
Es pot fundar la pau amb la
condició de renunciar a la nostra llibertat.
Segons Rousseau: la civilització
no és una benedicció, sinó un verí.
Les persones sociables són més
llestes.
La lluita i la competència tenen
un paper clar en l'evolució de la vida, però avui qualsevol estudiant de
biologia aprèn que la col·laboració és molt més important.
Tenim una limitació dramàtica:
sentim més afinitat per qui més se'ns assembla.
La història de la societat civil
és la mateixa que la de les malalties humanes.
Rousseau pensava que tot havia
començat a anar malament quan els humans es van establir en un lloc, que és
justament el que l'arqueologia confirma avui: el descobriment de l'agricultura
ha estat un gran desastre. Les proves arqueològiques li donen la raó.
Civilització s'ha convertit en
sinònim de pau i progrés, mente que la vida salvatge es compara amb la guerra i
decadència. En realitat, durant la major part de la nostra història ha estat al
revés.
... mentre els soldats són
persones normals, els seus líders no ho són. Els criminals de guerra són
narcisistes paranoics i àvids de poder. són manipuladors, egocèntrics, senten poca
compassió i no dubten gairebé mai.
La gent poderosa té les mateixes
tendències. Es comporten com si haguessin patit danys cerebrals. Literalment.
Són més impulsius, egoistes, desconsiderats, arrogants, narcisistes i mal
educats que la mitjana. És freqüent que facin el salt a la seva parella,
escolten menys i no tenen en compte la perspectiva dels altres.
Molts estudis demostres que el
poder et fa tenir una opinió més negativa dels altres. Els poderosos es pensen
més sovint que la majoria de la gent és gandula i que no s0h pot confiar, i a
partir d'aquesta visió negativa, pensen que cal dirigir-nos, espiar-nos,
controlar-nos, censurar-nos i manar-nos... i que ells són les persones
indicades per fer-ho. El poder et fa sentir superior a la resta.
Som animals fora del seu medi natural. Un animal q des q va sortir del seu medi intenta superar aquell desajust terrible. Fa milers d'anys que intentem deslliurar-nos de la maledicció de la civilització: malalties, guerres, opressió...
És molt humà creure el que et convé.
Russell va dir: Cap de les coses q creiem és certa del tot, totes tenen una ombra de vaguetat i error. Si volem acostar-nos a la realitat hem de defugir les certeses i dubtar contínuament de nosaltres mateixos.
... la feina també es fa sense els directius, i a més, es fa millor.
Els humans som limitats: ens importen més els congèneres que s'assemblen a nosaltres: la mateixa llengua, el mateix aspecte, la mateixa procedència...
... l'ésser humà ha evolucionat fins a convertir-se en una criatura sociable, però de vegades aquesta sociabilitat pot ser un problema. Sovint el progrés comença x persones a qui altres consideren alliçonadores o fins i tot antipàtiques. Gent q té la valentia de no socialitzar en una festa, plantejar temes de conversa enutjosos i fer-te sentir incòmode. Aquesta gent ajuda a avançar.
Extret d’una entrada de Carlos Ares, a LinkedIn: https://www.linkedin.com/feed/update/urn:li:activity:6978941211583631360/
“En la actual fase del capitalismo, pagar en efectivo es un acto casi revolucionario”.
El ex bróker sudafricano analiza cómo los pagos digitales nos conducen a una sociedad en la que las grandes tecnológicas asumirán un poder “jamás visto en la historia”. Brett Scott. (Fuente: El Pais - Manuel González Pascual)
Brett Scott, tras estudiar Antropología, trabajó como bróker
en la City londinense. Vivir la crisis de 2008 desde los rascacielos le hizo
cambiar el paso. Empezó a investigar la intersección entre el sistema
financiero y la tecnología, tema sobre el que ha escrito tres libros y un
informe para United
Nations que en 2016 le pidió que
explorara el potencial de blockchain y las criptomonedas.
-"Detrás
de la silenciosa transición hacia un mundo sin monedas ni billetes hay algo más
que comodidad: el sistema financiero y las grandes tecnológicas buscan ampliar
su cuota de poder. Controlar la infraestructura de pagos y la información sobre
las transacciones es la última frontera que le queda por traspasar a
las Big Tech. Y vamos derechos hacia allá".
-"Al final se trata de mantener cierto
grado de descentralización. No tengo nada contra los sistemas digitales, solo
digo que habría que conservar un equilibrio entre ambos. Imagínate que Uber
fuese el único método de transporte: lo sabría todo sobre nosotros, desplegaría
más coches en los barrios más pudientes y evitaría los más pobres…"
-"La información que aportan los pagos es
la última frontera de datos que quedaba por registrarse. Reflejan realmente
cómo se comporta una sociedad. Durante las protestas en Hong Kong, los
manifestantes empezaron a hacer cola en los mostradores del metro para pagar en
efectivo. Precisamente porque sabían que las aplicaciones digitales que solían
usar para comprar los billetes pueden hacer un seguimiento de quién, dónde y
cuándo ha usado ese transporte para ir a dónde".
-"Hay que tener en cuenta que vivimos en sociedades liberales en las que
ha triunfado la idea de que la automatización de procesos es el camino del
progreso. Los bancos centrales, no invierten en publicidad y marketing, como sí
hacen Visa, Mastercard, las fintech y las Big Tech: nos están
colocando el mensaje de que el efectivo es malo, que es una rémora del pasado".
Nota de Carlos Ares:
[Me quedo con la frase, "ha
triunfado la idea de que la automatización de procesos es el camino del
progreso porque las Big Tech invierten mucho en publicidad y marketing".
Ya sabes que si discrepas del discurso oficial
de Silicon Valley no eres más que un rancio ludita. ¿Es el momento de
plantarnos y decidir como sociedad qué avances tecnológicos favorecen el
progreso social y por tanto tendríamos que potenciarlos y cuáles solo sirven
para aumentar la cuenta corriente de una minoría que nos manipula y nos usa
como pura mercancía?]
Jo, sempre que puc, pago en cash... sóc revolucionària?
Més notes vistes a Facebook:
INUTILITAT COM A ESTRATÈGIA VITAL
Segons el conte Zen
de l’arbre, de Chuang Tzu, el que és inútil sembla que no serveix per a res, però
pot ser una gran estratègia de supervivència i llibertat.
Els arbres útils eren tallats i venuts. I cremats.
L’arbre inútil va poder fer-se gran i no va ser mai un
objecte mercaderia: estava “fora de mercat” i per tant era lliure. Va sobreviure i perdurar.
Quan som veritablement lliures, deixem de ser mercaderia, deixem de ser esclaus. El nostre cos, la nostra ment, la nostra energia... no es pot comprar ni vendre quan som inútils, quan som improductius.
Em pregunto:
Si l'arbre útil és tallat i venut... la utilitat i la productivitat ens aboca a la destrucció?
Els professionals més compentents, més útils... acaben cremats?
El que no es veu, el que no hi és... és inútil?
La copa és en funció del buit, i el buit és en funció de la copa.
Per tant el buit és alguna cosa.
El buit no és “no
res”, i es pot mirar i veure en funció del marc que
l’envolta. Com el marc d'una finestra.
Q en penses?
Vestidas para un baile en la nieve, de Monika Zgustova.
“…el régimen de terror de Stalin suele denominarse «el otro Holocausto», porque durante los 24 años de su
gobierno perecieron muchas más personas que los muertos de la Alemania nazi.”
Algunes d’elles encara vives, són un tros de la història
del segle XX (la nostra).
Totes diuen que els llibres, la cultura, llegir, escriure... les va salvar de la bogeria, del suïcidi, del sense sentit. Com que estava prohibit escriure, i a més, no tenien paper ni estris per fer-ho, moltes escrivien mentalment, de memòria.
L’autora les entrevista als seus llocs de residència a Moscou,
o d’altres ciutats d’Europa. Fragments:
“...los libros dieron sentido a mi existencia...”
“… la vida me ha permitido probar que el hambre fisiológica y el
hambre intelectual, y la verdad, no sé cuál es peor… …nos permitían tomar
prestados varios libros cada diez días. Me aprendí cuentos, artículos y ensayos
de memoria. Luego, durante años, me alimenté de ellos.”
“… lo que me salvó fue, en gran parte, la belleza. … incluso en la fealdad
es posible encontrar belleza.”
“… lo que realmente me aportaba
satisfacción era la lectura. Paulatinamente mi vivienda se llenó de centenares,
miles de libros que llegaron a ocupar casi todo el espacio… No paraba de leer;
la lectura era mi pasatiempo, mi pasión y mi alimento intelectual. Leyendo me
olvidaba de mi vida malgastada, de mi compleja identidad, del rechazo que mi
persona inspiraba a la gente… Leyendo vivía de nuevo.”
No oblidem a Fernando Pessoa: «La literatura és la manera
més agradable d'ignorar la vida».
La majoria diuen que l’experiència del gulag ha enriquit
la seva vida. Hi ha també alguna veu discordant:
“… algunas de mis compañeras de campo sostienen que su vida no habría
sido tan plena sin la experiencia del gulag. Yo no estoy de acuerdo. … El gulag
fue una pérdida de tiempo, de salud, de energía. Los seres humanos estamos
hechos para buscar la felicidad, la actividad que nos satisface, la belleza. Considerar
el gulag imprescindible para aprender cosas sobre la vida me parece perverso. …lo
positivo que haya podido aportar a alguien la estancia en el gulag no compensa
todo lo negativo. No, desde ningún punto de vista, mi experiencia en el gulag
valió la pena.”
Q en penseu?
L'instant abans de l'impacte, primera novela de Glòria de Castro.
Escrit com una mena de dietari, farcit de reflexions esquitxades d'humor corrosiu, molt en la línia del que jo penso, sobre tot pel que fa al món laboral, de l'empresa, del consumisme...
I és que es pot ser antisistema sense ser okupa ni anar vestit de perroflauta.
Algunes frases:
"Cobrar és la única justificació que ho valida tot... ...Treballem només pq ens paguen".
"Em pregunto si tot això dels fills, la parella, la feina estable, són coses que he desitjat per mi mateixa o coses que han desitjat els meus pares per a mi."
"... només fent coses podem fer el soroll necessari que tapi aquell altre soroll terrible d'escoltar-nos a nosaltres mateixes."
"Dono les gràcies q no ens haguem de sotmetre a cursos de mindfulness on et venen a dir... ... que si no acceptes aquestes condicions laborals, òrfenes de sindicats i d'ètica empresarial, és pq tens un problema a l'hora de gestionar les teves merdes emocionals. Que tot això se soluciona estant molt quieta, en silenci i fent coses amb la respiració."
"La gent compra espelmes per ser zen. Això és el que pensen... q els estats de la ment s'assoleixen a partir de comprar coses."
"Comprar, comprar... la roda eterna, les despeses, l'entramat social, tot allò que ens fa presoners de feines de merda... "
"... i jo pensava en les classes de costura a q em va apuntar la mare, on vaig aprendre punt de creu, ganxet, cadeneta, coses petites que es fan en silenci, amb les mans enganxades ben a prop del cor i el cap cot".
Felicitats Glòria!
