Mones amb tecnologia del segle XXI..

No paro de llegir-ho per aquí i per allà... som primats. 
Està bé recordar-ho pq se'ns oblida sovint.
Saber que som primats explica, que no justifica, molts dels nostres comportaments. 

Som mones amb tecnologia que pot ser molt nociva per a nosaltres, però sobre tot per a altres espècies, animals i plantes.

Aquí entrevista al diari ABC al paleontòleg José Maria Bermudez de Castro.

https://www.abc.es/cultura/cultural/bermudez-castro-primates-armas-destruccion-masiva-20230921112632-nt_amp.html

«Somos primates con armas de destrucción masiva» 

             El paleoantropólogo, jubilado tras una vida de hallazgos en Atapuerca, repasa su biografía y la de nuestra especie.

"Empecé a estudiar Medicina porque era lo más próximo que encontré, pero lo dejé para hacer Ciencias Biológicas, que entonces era una carrera muy reciente, muy joven. Ahí descubrí la Paleontología Humana y la evolución. Tenía veinte años y no sabía nada de la evolución, era un tema tabú en aquella época y eso que Darwin es de mitad del siglo XIX, pero sin embargo en España ese tema se quedó totalmente tapado."

-"Lo que nos hace humanos en relación a otros animales es la complejidad de nuestra cultura porque compartimos el noventa y ocho por ciento de genes con chimpancés y bonobos. Estamos muy cerca, pero con la cultura hemos conseguido capturar la información del exterior y adueñarnos de ella. Nos vestimos, utilizamos vehículos, tenemos ordenadores, toda esta parte externa la hemos incorporado a nuestra propia vida, a nuestra propia esencia. Ya no somos animales que solamente dependemos de la naturaleza, sino que utilizamos la naturaleza y la modificamos. Y entre nuestros recursos básicos están los artificiales. Un ordenador, un libro, una silla, una mesa, un coche."

"Desde el punto de vista biológico, nuestra evolución es tan lenta como tiene que ser. Apenas hemos cambiado desde hace trescientos mil años, que es cuando aparecemos en el mapa. En cambio, desde el punto de vista de la ciencia y de la tecnología hemos ido muy deprisa. Mi temor, y el de muchos, es que somos primates, primates con una tecnología que cada vez es más compleja, una tecnología que por un lado nos favorece y por otro nos pone en peligro. Hemos inventado armas cada vez más letales y las usamos para matarnos entre nosotros."

"Somos primates con armas de destrucción masiva. Y no evolucionamos biológicamente tan deprisa como para poder utilizar de manera racional toda la tecnología que tenemos en nuestras manos. Por eso una persona enloquecida es capaz de invadir un país. Aunque siempre las guerras suelen ser por apetencia por recursos, no por otra cosa."

-"El móvil nos ha esclavizado. Por eso he procurado distanciarme lo más posible de estos dispositivos [y señala el suyo]. No quiero acabar todo el día en la pantalla, no me parece sano. Pero lo veo constantemente, hasta en las familias. Todo el mundo tiene su móvil y ya no hay la misma unidad familiar, se ha ido perdiendo. La pantalla te abduce completamente, y ya da igual dónde estás o con quién estás. No quiero ser un nostálgico, pero pasear es una cosa muy bonita."

... de la simplicitat sorgeixen les grans certeses...

RURALISME, de Vanesa Freixa Riba

Per tornar a l'origen, desfer-nos del que és insubstancial, allunyar la cacofonia que ens envolta, despullar-se de parafernàlia supèrflua, anar a tocar el moll de l'os, descobrir el substrat que ens sustenta de veritat. 

No calen gurús ni influencers...
Cal mirar-nos dins, en silenci, i descobrir que... 

 ... de la simplicitat sorgeixen les grans certeses, (i afegeixo jo: en un món que tendeix sempre a la complexitat).

... he triat practicar una vida cada cop més sòbria, perseguint una crida interna, claríssima, que em deia que hi ha poques coses importants a ser, a viure o a fer. (I que a més, tot passa...)

... habitar en un espai tranquil, lluny del ciment, de sorolls estridents, de relacions supèrflues, d’olors artificials... et fa partir d'un espai més buit, net, menys domesticat, serè. I amb la ment i el cos tranquils, podem intuir millor què és el que ens convé, el que ens cal per garantir-nos una bona vida.

... només necessitem reposar, comptar amb el temps per estar amb nosaltres mateixos, pausats, sense la preocupació que persisteix en el cap i el cos, sigui on sigui: al despatx, al barri de la perifèria, al poble despoblat, en mig del barri vell...

... qualsevol petit canvi que fem en nosaltres, en la nostra comunitat, inspira profundament la resta, tot i que sovint no i donem importància.

... mentre esperem les millores que necessitem per part del sistema que ens alimenta, comencem a desvincular-nos-en i a actuar des de nosaltres, sentint que és aquí no hi ha la força. (Prendre consciència...)

... en comptes de perdre’ns per solucionar problemes aïllats o buscar solucions a problemàtiques mundials d’una manera abstracta, hem de centrar-nos a descobrir com la vida mateixa, a través nostre, té el potencial de curar lloc a lloc, comunitat a comunitat, bioregió a bioregió.

... és cabdal, recuperar confiança en la nostra capacitat i la nostra autonomia com a individus, com a territoris. D’aquesta manera el problema està molt més a l’abast de les nostres capacitat per resoldre’l.

... no sentir-te egoista quan et mires massa, és un prejudici que cau quan el que entens és que el primer que cal generar és la plenitud de la nostra vida.

... ja no tinc necessitat de marxar, i quan ho faig, aprofito per cercar espais i persones que m’alimenten de veritat.

... la desaparició de la pagesia familiar en els països rics i la intensificació de l’activitat agrària arreu del món, genera el germen de molt dels problemes que tenim avui a escala planetària.

... hem perdut la nostra autonomia i ens hem fet altament dependents.

... arraconant la ruralitat ens han robat l’oportunitat d’adquirir coneixements tradicionals que ens podrien proporcionar una capacitat d’autònoma en l’emergència d’avui, i d’aquesta manera viure al marge d’un sistema que està en ple procés d’esfondrament.

... en poques dècades hem capgirat completament la nostra manera de viure i l’hem portat a l’extrem de la barbàrie, entesa com una actitud cruel sense compassió per la vida ni per la dignitat dels altres...

... una part de la barbàrie es podria resumir en la gestió global de tot un planeta en benefici d’unes poques corporacions.

... la màxima principal de la natura és la senzillesa, que és essencialista de mena... ... si fóssim essencialistes, com els ocells, veuríem que amb menys podem viure bé, fins i tot millor.

... produir els nostres aliments hauria de ser la lliçó bàsica que ens haurien de transmetre des de ben petits: ens proporciona el coneixement suficient per ser autònoms. La sobirania alimentària és la porta cap a l’autonomia pròpia i la dels territoris, una mena d’assegurança de vida incorporada, com saber llegir i escriure.

... cal fer emergir una mena d’animalitat ètica per connectar amb els instints primaris adormits, que ens permeti establir altres relacions amb l’entorn natural

... entendre la salvatgia com l’amplificador dels sentits: recuperar el potencial de la vista per saber on trobar les nostres preses, l’oïda per detectar qualsevol so a molta distància, l’olfacte que ens confirma el reconeixement de l’altre... ... despertar la salvatgia aporta més autonomia en la pròpia defensa, més capacitat de sobreviure en condicions precàries, ajuda a suportar millor els canvis i a esdevenir menys vulnerables.

... ser salvatge també és ser creatiu i plantejar les coses des d’un altre lloc, trencar les estructures del pensament predominant, atrevir-nos a subvertir les regles...

... he decidit millorar com a persona i per fer-ho no m’he de lligar a res...

No seas tu mismo, d'Eudald Espluga

Apunts sobre una generació fatigada...

L'autor de No seas tu mismo, Eudald Espluga, posa el focus a la generació millennial, però es pot estendre a la societat en general, (boomers, X... ).
La precarietat laboral afecta a qualsevol persona de qualsevol generació. Llegint-lo em torna al cap la frase "si la feina és el problema, no treballis". S'ha de trobar la fórmula per alliberar-se de la trampa de la precarietat. 

Extractes (en línia amb altres posts d'aquest mateix blog):

... Lejos de reducirse con cada avance tecnológico, las horas de trabajo y de disponibilidad han aumentado grotescamente hasta el punto de hablar de ser "empresarios de nosotros mismos", ya no es un recurso narrativo, como sí lo era en 1979 cuando M.Foucault utilizó esta imagen por primera vez para hablar del avance del neoliberalismo.

... hablar de fatiga como la figura fundamental de nuestro tiempo y en especial como una condición millennial, supone explorar cómo se conjugan estos discursos tardocapitalistas en un contexto trabajocéntrico de creciente precariedad, con el objetivo de ver que las consecuencias de su hegemonía global (agotamiento, depresión), son codificadas como las carencias morales (debilidad, holgazanería, hipersensibilidad), de toda una generación.

...la fatiga, en lugar de representar una condición patológica que debe ser corregida a fin de volver a la espiral de la producción, también puede representar la ocasión para un particular despertar de la consciencia. El punto de inflexión a partir del cual ensayar un proceso de emancipación, el instante de detención mediante el que iniciar el sabotaje, el inicio de una huelga por Indisposición General.

... reivindicar la DIMENSIÓN IMPRODUCTIVA DEL PENSAMIENTO, como una vía para generar disenso, contradicción, perplejidad. 

... FRACASAR, PERDER, OLVIDAR, DESMONTAR, DESHACER, NO LLEGAR A SER, NO SABER... puede ofrecernos formas más creativas, más cooperativas, más sorprendentes de estar en el mundo. 

... vivimos adaptados a la incertidumbre, a la precariedad crónica, a los eufemismos mágicos, a los aleccionamientos diarios.

... casi todas las formas de salario emocional con las que se pretende comprar la lealtad de los trabajadores están dirigidas a la optimización física, afectiva y cognitiva de estos mismos sujetos. Más que recompensarlos con un salario económico, o más vacaciones, o semana laboral más corta... le ofrecen un entrenamiento permanente para mejorar su rendimiento laboral, y en todas las facetas de su vida.

... la sociedad del rendimiento conduce inevitablemente al sufrimiento mental y a la fatiga depresiva, sin dejar de ser en todo momento una promesa de autorrealización, el único camino posible hacia una vida plena.

... debemos romper la asociación entre trabajo y vida buena, entre trabajo y bienestar, entre trabajo y felicidad. Lafargue tenía razón: el amor por el trabajo es una depravación, una enfermedad inducida.

Las abandonadoras: la maternitat com a trampa i font de culpa...

De Begoña Gómez Urzaiz, explora les motivacions de les mares que han abandonat els seus fills per motius diversos.

El que llegeixo entre línies és que la maternitat és una trampa on cauen moltes dones. Sembla que la maternitat no es gaudeix: es pateix. Falta per veure si compensa.

Moltes mares que no ho volen ser abans de quedar-se embarassades, i ho acaben sent per pressions o per accident.
Altres se n'adonen que no volen ser mares un cop ja ho són.

A moltes d’elles, les que volen ser mares i les que no, se'ls barreja un sentiment de culpa que s'allarga de per vida, i un lligam indissoluble que no és tant plaent com ens volen fer creure des del patriarcat. Sembla inevitable el patiment que va lligat al fet de ser mare. Ho diu una persona que no sap que és ser mare, perquè ha pogut triar no tenir fills, ni en tindrà, i se sent feliç i convençuda amb aquesta decisió.

 

Moltes mares m’han dit frases com:

. Ai nena, tu sí que estàs bé sense fills...

. Els fills són un patiment de per vida...

. Yo no quería hijos y he tenido 4: cuando yo era jovent no había la píldora antibaby...

A les mares treballadores se les exigeix molt i molt. Acaben baldades, insatisfetes, insegures, esgotades, deprimides... I se senten culpables de no arribar al alt llistó d’exigència i autoexigència. Llistó que mai és igual d’alt en els homes, que fan sempre el paper secundari a l’auca de la Sra. Mare.

És una trampa la maternitat perquè manlleva la llibertat, t'encadena a les cures, et lliga de per vida??? 

Entenc perfectament i no jutjo a les mares que volen deslligar-se, abandonar als fills a mans d’altres. Les pobres acaben pagant un preu molt alt en forma de d’autoculpa i de ser jutjades (sovint per altres dones) i víctimes d'incomprensió i escarni. 

Algunes frases del llibre:

…queremos que las madres sean grandes sufridoras, que pongan los intereses de sus hijos por delante de los suyos y su propio bienestar al final si sobra tiempo. Necesitamos que ella prepare la cena y tanga la colada hecha y lleve a los niños al cole con los deberes terminados y la casa limpia y las galletas para la escuela hechas y el chándal comprado. Nuestra sociedad sufre, las escuelas están arruinadas y las finanzas de la familia exprimidas y la persona a la que pedimos que negocie todo esto es a la madre. Es un trabajo enorme, demasiado grande para una persona, especialmente cuando además tiene que trabajar y tener una vida. Pero de nuevo, hacer algo al respecto supone una amenaza.

… la única manera de ganar en eso de ser madre es perdiendo. Queda claro que la esencia de la maternidad aceptable es la renuncia. La renuncia al hijo, a la realización personal, al sexo y al amor, a la vida misma…

 

El peligro de estar cuerda (Rosa Montero)

EL PELIGRO DE ESTAR CUERDA
Rosa Montero

Algunes frases...

Me preocupa que la felicidad me vuelva perezosa.

Por dentro nunca se envejece.

La creatividad te salva de la angustia, la disociación, la zozobra.

La inseguridad extrema te conduce al silencio.

Quería triunfar y por eso le costaba tanto disfrutar.

NO-COSAS

El pensador coreà Byung-Chul Han aporta, un cop més, una visió molt lúcida de la societat actual en el llibre NO-COSAS (ed Taurus). Aquest cop es centra en  la nostra relació amb les coses, els objectes, els espais... i també amb els altres, les persones.

Diu que les coses ens ubiquen en el present, en el temps (ara) i l’espai (aquí). L'excés d'informació ens allunya de la realitat.
Escrit de forma sintètica, ni sobra ni falta cap paraula, cap concepte.

Alguns apunts:

… La digitalización desmaterializa y descorporeiza el mundo. También suprime los recuerdos. En lugar de guardar recuerdos, almacenamos inmensas cantidades de datos.

… nos volvemos ciegos para las cosas silenciosas, discretas, las habituales, las menudas o las comunes, que no nos estimulan, pero nos anclan en el ser.

... en el mundo controlado por los algoritmos, el ser humano va perdiendo su capacidad de obrar por sí mismo, su autonomía. Se ve frente a un mundo que no es el suyo, que escapa a su comprensión. Se adapta a decisiones algorítmicas que no puede comprender. Los algoritmos son cajas negras. …

… el Smartphone, nos inunda de estímulos y reprime la imaginación.

… nos comunicamos de forma tan compulsiva y excesiva pq estamos solos y notamos un vacío. Pero esta hipercomunicación no es satisfactoria: solo hace más honda la soledad porque falta la presencia del otro.

… el vacío no significa que no haya nada en el espacio. Es una intensidad, una presencia intensiva. Es una manifestación espacial del silencio. El vacío y el silencio son hermanos. El silencio tampoco significa que no se oiga ningún sonido. Algunos sonidos pueden incluso acentuarlo. El silencio es una forma intensa de atención. Cosas como el piano crean silencio al vincular y estructurar la atención.

Hoy estamos rodeados de no-cosas, de distracciones informativas que fragmentan nuestra atención. Así destruyen el silencio, aunque sean silenciosas.

… la ausencia de relación y apego conduce a un serio empobrecimiento del mundo.

… hoy percibimos la realidad principalmente en términos de información, pero su dominio dificulta la experiencia de la presencia. Consumimos permanentemente información y esta reduce el contacto. La percepción pierde profundidad e intensidad, cuerpo y volumen. No profundiza en la capa de presencia de la realidad, solo toca su superficie informativa.
 

… lo sagrado está ligado al silencio...

... la hipercomunicación, el ruido de la comunicación, desacraliza, profana el mundo. Nadie escucha.

... el silencio no produce nada por esto el capitalismo no ama el silencio. 

... el silencio agudiza la atención haca el orden superior, q no tiene q ser un orden de dominación o poder. El silencio puede ser pacífico, amistoso, gratificante... ...en el verdadero silencio no hay coacción, no es opresivo sino elevador, no roba sino que regala.

... la hiperconexión digital... no crea ninguna conexión, más bien aísla, y acentúa la soledad no buscada.

... el ruido es suciedad acústica y visual, contamina la atención... ...el silencio es un fenómeno de la atención. Una atención profunda solo produce silencio, pero la información tritura la atención.

... el mundo está contaminado por residuos de comunicación e información.

... las cosas hacen que el tiempo sea tangible. El papel amarillento y su olor, caldean mi corazón. La digitalización destruye los recuerdos y los contactos.

... probablemente es un error creer que la materia no está viva... ahora las cosas no se utilizan sino que se consumen. Solo el uso prolongado da un alma a las cosas. Solo las cosas queridas están animadas.

El impulso nómada, o quan la llibertat molesta...

Autobiografia del fotògraf i escriptor Jordi Esteva, un noi de "casa bona" com ell mateix diu. Des de ben petit sent l’impuls per veure món i escapar-se de l'ambient opressiu de la postguerra.

Es deixa portar pels esdeveniments del darrer quart de segle XX, de canvis, drogues, alcohol... i viatja a Orient. Sent especial atracció per Egipte, l'ambient d’artistes i intel·lectuals de El Cairo i l'atrapa una fascinació poderosa pels oasis del desert.

El impulso nòmada, narra l’ànsia de ser ell mateix, de viure una llibertat sovint escapçada, que fa nosa, que molesta...

Algunes frases:
.
“Yo no era consciente entonces de que era la curiosidad lo que le hacía a uno sentirse vivo. Ignoraba que la pérdida de interés y la falta de ilusión eran lo que nos envejecía.”
.
“Era un paraíso y por tanto no tardé en aburrirme.”
.
“Me cautivaron la sencillez y el gran valor que se daba a cosas que en nuestra sociedad de la abundancia pasamos por alto. Saborear el agua fresca de un manantial, comparar los frutos de un vergel con los del vecino, mojar una hogaza de pan recién horneado en aceite de oliva prensado en rueda de piedra, bañarse en una poza de agua cristalina…”
.
“Su personalidad patriarcal creó una gran inseguridad en la familia…”
.
“¿Conviene regresar a los lugares donde uno ha sido feliz?”
.
“¿Estaría pagando por la osadía de haberme creído libre…?”
---

Creativitat i avorriment...

Carlos García-Delgado: «El aburrimiento estimula la creatividad. Arquímedes gritó eureka en una terma». En su ensayo 'El yo creativo' el autor muestra al lector la existencia de otras formas de pensar.

Doctor en Ingeniería Industrial y arquitecto por la UPC.
(Fuente: Diario ABC). www.abc.es/cultura/libros/carlos-garcia-delgado

-"El aburrimiento es un factor estimulante de la creatividad. Te sitúa en un estado intermedio de conciencia de máxima eficacia creativa. Cuando Arquímedes gritó su eureka estaba flotando en las termas de Siracusa. En el intermedio entre vigilia y el sueño tenemos más probabilidades de que surja la idea acertada".

-"La memoria y la conciencia son complementarias. Cuando dormimos es la memoria la que domina y cuando estamos despiertos es la conciencia. El estado intermedio entre ambas es el adecuado para crear, porque la conciencia está atenuada".

-"No es que nuestra sociedad no sea creativa, es que no la dejan. Estamos todo el tiempo con la maquinita del ordenador, el teléfono, siempre ocurre algo, no hay tiempos muertos. En la sociedad occidental relacionamos todo proceso de conocimiento con la conciencia y el esfuerzo, pero las cosas pasan por muchos otros factores y eso es lo que cuento en este libro".

[Por un lado se nos bombardea constantemente con la idea de que debemos ser creativos, disruptivos, pensar 'out of the box', mientras por otro se nos monitoriza laboralmente hasta los segundos que "perdemos" en el lavabo como pasa en algunos almacenes logísticos porque uno de los usos que se da a las nuevas tecnologías consiste en 'optimizar' las tareas de los empleados para que no puedan relajarse ni un momento.

Incluso en vacaciones se nos obliga, no a descansar y dejar que divague la mente sino a "recargar pilas" es decir, realizar actividades que no implican simplemente un disfrute de las mismas sino que son solo una parada técnica para poder seguir siendo productivos antes de quemarnos del todo.

Solo falta añadir el "capitalismo de vigilancia" que se encarga de competir por nuestra atención para evitar cualquier pequeño atisbo de relajación y disfrute contemplativo hackeando nuestros cerebros con avanzadas técnicas basadas en los experimentos con ratas de Skinner para mantenernos horas y horas enganchados a contenidos irrelevantes como cebo para analizar e influir en nuestra decisión de compra y voto.

Estamos programados para sentirnos culpables por cada momento que dedicamos solo a la pura relajación y disfrute cuando la solución a los problemas actuales no pasa por trabajar más sino por trabajar de forma inteligente y creativa ideando nuevas fórmulas laborales que vayan más allá de bajar salarios y 'eliminar costes laborales' para hacer que los beneficios que puede aportar la automatización de trabajos mejore la calidad de vida de todas las capas sociales y no solo de las élites como sucede ahora mismo.]

Encara més reflexions sobre treball...

2022/12/27

Radiografia del moment socioeconòmic d'avui, molt ben explicat per l'autor Sergi Picazo, periodista de El Crític.

 Per començar a canviar la situació, la primera passa ja està feta: la presa de consciència.
La segona que cal fer: començar a actuar.

Llegiu...

-----------------

El Crític: https://www.elcritic.cat/opinio/sergi-picazo/lera-de-esgotament-150788

Autor: SERGI PICAZO, Periodista i editor de CRÍTIC

L’ERA DE L’ESGOTAMENT

Entendre els perquès del malestar mental del nostre temps: treballar set dies la setmana, ser pares perfectes, quedar bé a les fotos d'Instagram, no tenir mai temps per a res... i no dormir a les nits!

Vivim una època de vulnerabilitat. Temps d’incerteses. Les relacions socials són cada cop més complexes. Allò que teníem per segur s’ha tornat ambigu. Queden poques coses sòlides. Som un cúmul de fragilitats. L’ansietat, el desgast, el malestar, la depressió i l’esgotament s’han convertit, gràcies a l’estocada final de la pandèmia de la covid-19, en un problema estructural com a societat. Alguna cosa està passant, i greu. Avui es parla ja, com expressava el filòsof Byung-Chul Han, de “la societat de l’esgotament”. 

Els problemes mentals tenen causes personals, genètiques i individuals, sí, però també s’expliquen per l’entorn social, econòmic i cultural dels últims 20 o 30 anys. Les noves precarietats laborals i econòmiques del capitalisme del segle XXI ens han deixat a la intempèrie. Des dels anys vuitanta i, sobretot, a partir de la crisi del 2008, hi ha un còctel socioeconòmic explosiu: l’adéu a les feines fixes per a tota la vida, els treballs temporals, l’explotació i autoexplotació laboral, els preus impagables de l’habitatge, la pèrdua de força dels sindicats, l’individualisme a ultrança, la necessitat creada de consumir més, la pressió de les xarxes socials per semblar feliços 24/7… i, en definitiva, la imposició d’un nou capitalisme ultraliberal que ha penetrat en totes les facetes de la vida quotidiana. 

Cada cop hi ha més gent cremada: la sensació d’esgotament no desapareix, ni tan sols dormint o de vacances.

Ah, i, enmig del caos, la societat ens obliga a ser feliços… i somriure, sempre, als selfies d’Instagram. “La felicitat, sigui com a motivació o com a premi, ha acabat convertida en una eina per controlar els treballadors en el moment de la desarticulació del teixit industrial de la societat fordista”, reblen els sociòlegs Luc Boltanski i Ève Chiapello.

No puc més

Burnout és el concepte de moda dels nostres temps. Primer van ser els sanitaris: un de cada tres metges patia burnout. Així ho va dir un estudi del sindicat Metges de Catalunya arran d’una enquesta a 3.000 sanitaris en plena pandèmia. Després, es va veure que els transportistes estaven al límit. Durant el confinament de la població a casa, fins i tot, va pujar el nombre de morts per accident en camions: es va multiplicar per 2,4 respecte de la mitjana dels últims cinc anys, malgrat que les carreteres eren buides. I, al final, van caure mestres i professors. De fet, ja el 2019 l’Organització Mundial de la Salut va anunciar que la síndrome del docent cremat seria considerada malaltia laboral, i el context de mascaretes, dificultats per fer classe i adolescents amb ansietat ha fet créixer l’angoixa entre els profes.

Al llibre No puedo más. Cómo se convirtieron los ‘millennials’ en la generación quemada (Capitán Swing), l’escriptora i periodista nord-americana Anne Helen Petersen posa exemples per explicar l’esgotament social actual: “Hem de treballar intensament, però alhora mantenir l’equilibri entre el treball i la vida. Hem de ser unes mares perfectes, però no mares helicòpter. Hem de ser homes igualitaris i mantenir la nostra masculinitat. Hem de marcar perfil a les xarxes socials, però gaudir d’una vida autèntica. Hem d’estar al dia, ser bons conversadors i tenir una opinió pròpia de tot, però sense que afecti la nostra capacitat de dur a terme totes les tasques abans mencionades”. 

Se’ns inculca que el nostre fracàs és pel fet de no esforçar-nos prou: així el problema s’individualitza

Sempre queda alguna cosa per fer. S’han d’aconseguir els objectius de l’empresa o els que ens autoimposem malgrat que siguin impossibles. I cal estar disponible a tota hora: dins i fora de l’horari laboral. “La sensació d’esgotament no desapareix, ni tan sols quan dorms o estàs de vacances. Ens mantenim a la superfície amb prou feines, i el més petit dels imprevistos (una malaltia, una avaria del cotxe, l’escalfador espatllat) pot enfonsar-te”, assegura Petersen. De fet, quedar-nos sense telèfon mòbil durant unes quantes hores pot acabar sent un desastre. 

El problema afegit en el cas de la generació millennial, nascuda entre els anys 1981 i 2000, és que el desgast es produeix, en paraules de la mateixa Petersen, quan la distància entre l’ideal i la realitat es torna insuportable. “El mínim comú denominador entre els millennials és que se’ns ha inculcat que el nostre fracàs (fracàs per trobar una bona feina, fracàs per comprar-nos un pis digne o fracàs per cuidar dels nostres fills) és degut a no haver-nos esforçat prou”. Així s’aconsegueix individualitzar el problema, aïllar allò conflictiu. I, en conseqüència, s’allunya la gent dels sindicats, de les organitzacions socials i polítiques o de les associacions de barri que podrien unir forces per enfrontar-se a aquest malestar.

On hem après a treballar sense descans? Per què estem aterrits davant l’opció de perdre la feina? Per què el meu valor com a treballador i el meu valor com a persona estan tan interconnectats?

Segons explica Petersen en una entrevista a la revista Pikara, “hi ha molts millennials (i gent més gran) que han interioritzat el mantra de Steve Jobs: el que és desitjable és fer carrera en un treball cool, i fer allò que t’agrada és el més gratificant. És així com s’incentiva l’excés de feina”.

Aquest nou paradigma sobre el treball com una passió és fantàstic per a… l’empresariat: toleres l’explotació laboral per l’honor de treballar en allò que t’apassiona, i et justifiques a tu mateix explicant-te que és perquè t’agrada la teva feina. “Fes el que t’agrada, i seguiràs treballant tots els dies durant la resta de la teva vida”, assegura amb ironia l’escriptora i periodista nord-americana.

Nous factors econòmics ens marquen: feines temporals, habitatge car, autoexplotació i pressió a Internet

L’equació es basa en una integració total de treball-vida que et pot portar, en cas extrem, fins al desgast total, obligant-te a sol·licitar una baixa mèdica. El que ens agrada es converteix en la nostra feina, i la nostra feina es converteix en el que ens agrada. No hi ha delimitacions temporals (temps remunerat i no remunerat) o personals, sinó una llarga llista de tasques a fer, confiant que, fent-ho, obtindrem la felicitat i l’estabilitat econòmica. 

Qui no treballa així és acusat de “debilitat, ganduleria o hipersensibilitat”. El filòsof i periodista cultural Eudald Espluga, en el seu llibre No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació fatigada (Destino), descodifica la idea de fons del “treballcentrisme”, que, segons ell, significa “sublimar el dogma de la feina fins a aconseguir que es confongui amb la nostra vida”. Estem, doncs, “sobreexposats als discursos d’autosuperació” i a “l’individualisme hiperactiu”. Com diu al seu llibre, “som productius fins i tot quan dormim”. Cal dormir bé per poder rendir millor demà a la feina!

I, per continuar-ho fent malgrat l’esgotament, ens autojustifiquem en el que Espluga anomena “una sèrie de discursos culturals que ens animen a comportar-nos com una diminuta start-up unipersonal”. Tenim el capitalisme digital gravat a foc a la pell: fer feina al 200% i mostrar-ho a les xarxes socials 24 hores el dia, set dies la setmana, a tot arreu. De fet, treballem (i ens mostrem) per a Instagram fins i tot estant de vacances. Crear marca, en diuen ara. 

No tinc temps

La gran batalla de les properes generacions és i serà la revolució i democratització del temps. Tanmateix, un dels grans malestars de la nostra època és la sensació brutal i absoluta de falta de temps. Els lladres de temps del nou capitalisme neoliberal ens han robat, fins i tot, el temps lliure. És una guerra, i encara no ho sabem.

El paradigma 8-8-8 (vuit hores per dormir, vuit hores per treballar i vuit hores per a l’oci) va ser teoritzat per Robert Owen a principis del segle XIX. Avui, 200 anys després, encara no s’ha assolit per a tothom i, entre els qui ho han assolit, no hi ha hagut pràcticament cap millora. Les vuit hores de feina al dia continuen intactes. Però, a més a més, el famós 8-8-8 oblidava el temps per a les cures i per a la reproducció, majoritàriament a càrrec de les dones. Probablement, mentre teòrics socialistes com Owen escrivien aquestes propostes d’esquerres, una dona cuidava dels seus fills, li rentava la roba, netejava casa seva i cuinava el seu menjar.

Horaris de feina inacabables, un capitalisme 24/7 i pantalles dels mòbils que ens roben les hores de dormir.

Vivim una època de vides frenètiques que no descansen mai. Una mena de turbocapitalisme ocupa totes les parcel·les de la vida quotidiana: feines precàries i que ocupen totes les hores del món, menjar ràpid, la pressió d’estar sempre on fire, la hipermaternitat o la hiperpaternitat, l’autoexigència ètica, les pantalles que et roben l’atenció fins a la matinada. Temps lliure, una quimera? Temps per no fer res? Un malbaratament, diuen. Així doncs, hem d’aprofitar més el temps o l’hem de perdre més?

El capitalisme ha convertit el temps en un bé molt preuat, i els qui se n’aprofiten volen el nostre temps. El sistema de benestar social pactat després de la Segona Guerra Mundial ha pensat poc com regular i posar barreres al campi qui pugui dels usos del temps: en lloc d’atorgar més drets i més regulacions per fer que la majoria de la gent tingui més temps per gaudir, ha optat pel laissez faire. Tot depèn d’un mateix. Això fa que, en la jungla del capital, la majoria de la gent, sobretot la gent més pobra i amb menys recursos culturals, no tingui temps, dormi poc i malament, treballi hiperconnectada 24/7 i no recordi l’últim cop que va gaudir un dilluns de vuit hores senceres per descansar, riure i celebrar.

Els lladres de temps han penetrat en totes les facetes de la nostra vida quotidiana. Ens roben temps, no només a la feina, sinó quan estem mirant Instagram, quan rebem notificacions de feina al telèfon mòbil, quan Ikea t’obliga a recórrer tots els passadissos per arribar fins a les caixes de pagament. Sembla que sempre hem d’estar disponibles: telèfon mòbil per a la feina, per als fills, per als amics. Som en una època d’hiperlinks continus que no et deixen concentrar-te.

“Treballem fins i tot quan ens pensem que no”, alertava el documental Lladres de temps (Sense Ficció, de TV3), que investiga com s’ha convertit el temps en diners i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. “Quan anem de vacances, ens busquem els vols i els hotels. Fem l’autocheck-in. Ja no hi ha taquilles per pagar el bitllet. Ens enfrontem amb màquines fins i tot quan truquem per queixar-nos del servei. Abans hi havia treballadors que feien tot això. Fins que les empreses van adonar-se que podien contractar-nos a nosaltres, els clients. Per acumular capital, el millor és fer que la gent treballi unes hores del seu temps sense pagar-los. El consumidor és mà d’obra motivada i gratuïta”.

Les desigualtats, també en l’ús del temps, creixen. La “pobresa de temps” va en augment. El temps de la majoria de treballadors està en mans d’algú altre: l’empresa, el cap del teu departament, el Govern, el sistema capitalista. El cas més extrem? Treballadors que no poden anar al lavabo perquè la cadena de producció industrial es trencaria. En un informe del 2016, Oxfam denunciava que treballadors de factories avícoles dels Estats Units fins i tot havien de dur bolquers per la manca de temps per poder pixar.

Els temps, segons explica el periodista Antonio Maestre en un article a La Marea, s’ha convertit en un mètode per subjugar la classe treballadora. No esperen igual els rics que els pobres. Hi ha qui tota la vida espera: llista d’espera perquè t’atengui el metge especialista, cues per demanar l’atur, retards al tren de Rodalies que et porta de casa a la feina, esperar a la parada de l’autobús al món rural… “El temps és utilitzat com un mètode de dominació i de subjugació perquè inculca al pacient el seu lloc a la societat. Cansa, desanima i modela l’esperant”. Però no és un temps perdut per al dominador, ja que adoctrina i descoratja. Maestre cita el filòsof Pierre Bourdieu per reblar l’argument: “Fer que la gent esperi… retardar sense destruir l’esperança… ajornar sense decebre totalment… és part integral del funcionament de la subordinació”.

No puc dormir

Fa algun temps que no dormo bé. No sabria dir quan va començar. Ja portàvem uns quants mesos de pandèmies, d’estats d’alarma i de confinaments. Primer, en vaig culpar els veïns, que feien soroll. Després, vaig pensar que els despertars de la meva filla petita m’havien trasbalsat el son. Potser la culpa era del cafè, i vaig reduir-lo. 

Diuen que llegir en pantalles a la nit no és bo per agafar el son, i vaig deixar de treballar a les nits. Però seguia sense dormir bé, em costava adormir-me, o em despertava a les 3.20, o a les 5.43 i ja no dormia més. Potser era l’estrès 24/7, potser era la fatiga pandèmica, potser era l’excés de feina, potser era la recerca d’un lloguer. Potser és un tema de salut mental. Pensava que només em passava a mi, però vaig començar a preguntar i en van aparèixer tot de casos al meu entorn. 

L’insomni, en general, és vist com un problema personal, però s’hauria de començar a veure com un problema social

Des de l’inici de la pandèmia, els casos coneguts d’insomni creixen. No deu ser casualitat. Segons estudis de l’Institut del Son, els trastorns d’insomni afecten ja una de cada quatre persones, sobretot dones, treballadors essencials i migrants. L’estrès és un dels motius fonamentals per al mal dormir.

El portal especialitzat en medicina Redacción Médica explicava que moltes persones estan sotmeses a una gran ansietat i depressió (patologies més habituals entre les dones) pel fet de tenir problemes econòmics, laborals, de conciliació o familiars malalts, entre d’altres, i no són capaces de quedar-se adormides quan tornen a casa, cosa que es coneix per insomni de conciliació. També poden experimentar despertars durant la nit, cosa que s’anomena insomni de manteniment, o es desperten abans d’hora i no són capaces de tornar a adormir-se, l’insomni de despertar precoç. 

 

LA HUMANITAT, una història d'esperança

LA HUMANITAT, una història d'esperança

Autor: Rutger Bregman

Algunes frases...

L'ésser humà està dominat per la por: por dels altres i por de la mort. Anhelem la seguretat...

Es pot fundar la pau amb la condició de renunciar a la nostra llibertat.

Segons Rousseau: la civilització no és una benedicció, sinó un verí.

Les persones sociables són més llestes.

La lluita i la competència tenen un paper clar en l'evolució de la vida, però avui qualsevol estudiant de biologia aprèn que la col·laboració és molt més important.

Tenim una limitació dramàtica: sentim més afinitat per qui més se'ns assembla.

La història de la societat civil és la mateixa que la de les malalties humanes.

Rousseau pensava que tot havia començat a anar malament quan els humans es van establir en un lloc, que és justament el que l'arqueologia confirma avui: el descobriment de l'agricultura ha estat un gran desastre. Les proves arqueològiques li donen la raó.

Civilització s'ha convertit en sinònim de pau i progrés, mente que la vida salvatge es compara amb la guerra i decadència. En realitat, durant la major part de la nostra història ha estat al revés.

... mentre els soldats són persones normals, els seus líders no ho són. Els criminals de guerra són narcisistes paranoics i àvids de poder. són manipuladors, egocèntrics, senten poca compassió i no dubten gairebé mai.

La gent poderosa té les mateixes tendències. Es comporten com si haguessin patit danys cerebrals. Literalment. Són més impulsius, egoistes, desconsiderats, arrogants, narcisistes i mal educats que la mitjana. És freqüent que facin el salt a la seva parella, escolten menys i no tenen en compte la perspectiva dels altres. 

Molts estudis demostres que el poder et fa tenir una opinió més negativa dels altres. Els poderosos es pensen més sovint que la majoria de la gent és gandula i que no s0h pot confiar, i a partir d'aquesta visió negativa, pensen que cal dirigir-nos, espiar-nos, controlar-nos, censurar-nos i manar-nos... i que ells són les persones indicades per fer-ho. El poder et fa sentir superior a la resta.

Som animals fora del seu medi natural. Un animal q des q va sortir del seu medi intenta superar aquell desajust terrible. Fa milers d'anys que intentem deslliurar-nos de la maledicció de la civilització: malalties, guerres, opressió...

És molt humà creure el que et convé.

Russell va dir: Cap de les coses q creiem és certa del tot, totes tenen una ombra de vaguetat i error. Si volem acostar-nos a la realitat hem de defugir les certeses i dubtar contínuament de nosaltres mateixos.

... la feina també es fa sense els directius, i a més, es fa millor.

Els humans som limitats: ens importen més els congèneres que s'assemblen a nosaltres: la mateixa llengua, el mateix aspecte, la mateixa procedència... 

 ... l'ésser humà ha evolucionat fins a convertir-se en una criatura sociable, però de vegades aquesta sociabilitat pot ser un problema. Sovint el progrés comença x persones a qui altres consideren alliçonadores o fins i tot antipàtiques. Gent q té la valentia de no socialitzar en una festa, plantejar temes de conversa enutjosos i fer-te sentir incòmode. Aquesta gent ajuda a avançar.