RURALISME, de Vanesa Freixa Riba
Per tornar a l'origen, desfer-nos del que és insubstancial, allunyar la cacofonia que ens envolta, despullar-se de parafernàlia supèrflua, anar a tocar el moll de l'os, descobrir el substrat que ens sustenta de veritat.
No calen gurús ni influencers...
Cal mirar-nos dins, en silenci, i descobrir que...
... de la
simplicitat sorgeixen les grans certeses, (i
afegeixo jo: en un món que tendeix sempre a la complexitat).
... he triat practicar una vida cada cop més
sòbria, perseguint una crida interna, claríssima, que em deia que hi ha poques
coses importants a ser, a viure o a fer. (I que a més, tot passa...)
... habitar en un espai tranquil, lluny del
ciment, de sorolls estridents, de relacions supèrflues, d’olors artificials...
et fa partir d'un espai més buit, net, menys domesticat, serè. I amb la ment i
el cos tranquils, podem intuir millor què és el que ens convé, el que ens cal
per garantir-nos una bona vida.
... només necessitem reposar, comptar amb el
temps per estar amb nosaltres mateixos, pausats, sense la preocupació que persisteix
en el cap i el cos, sigui on sigui: al despatx, al barri de la perifèria, al
poble despoblat, en mig del barri vell...
... qualsevol petit canvi que fem en
nosaltres, en la nostra comunitat, inspira profundament la resta, tot i que
sovint no i donem importància.
... mentre esperem les millores que
necessitem per part del sistema que ens alimenta, comencem a
desvincular-nos-en i a actuar des de nosaltres, sentint que és aquí no
hi ha la força. (Prendre consciència...)
... en comptes de perdre’ns per solucionar
problemes aïllats o buscar solucions a problemàtiques mundials d’una manera
abstracta, hem de centrar-nos a descobrir com la vida mateixa, a través
nostre, té el potencial de curar lloc a lloc, comunitat a comunitat, bioregió a
bioregió.
... és cabdal, recuperar confiança en la
nostra capacitat i la nostra autonomia com a individus, com a territoris.
D’aquesta manera el problema està molt més a l’abast de les nostres capacitat
per resoldre’l.
... no sentir-te egoista quan et mires massa,
és un prejudici que cau quan el que entens és que el primer que cal generar és
la plenitud de la nostra vida.
... ja no tinc necessitat de marxar, i quan
ho faig, aprofito per cercar espais i persones que m’alimenten de veritat.
... la desaparició de la pagesia familiar en
els països rics i la intensificació de l’activitat agrària arreu del món,
genera el germen de molt dels problemes que tenim avui a escala planetària.
... hem perdut la nostra autonomia i ens hem
fet altament dependents.
... arraconant la ruralitat ens han robat l’oportunitat d’adquirir coneixements tradicionals que ens podrien proporcionar una capacitat d’autònoma en l’emergència d’avui, i d’aquesta manera viure al marge d’un sistema que està en ple procés d’esfondrament.
... en poques dècades hem capgirat completament
la nostra manera de viure i l’hem portat a l’extrem de la barbàrie, entesa com
una actitud cruel sense compassió per la vida ni per la dignitat dels altres...
... una part de la barbàrie es podria resumir
en la gestió global de tot un planeta en benefici d’unes poques corporacions.
... la màxima principal de la natura és la
senzillesa, que és essencialista de mena... ... si fóssim essencialistes, com
els ocells, veuríem que amb menys podem viure bé, fins i tot millor.
... produir els nostres aliments hauria de
ser la lliçó bàsica que ens haurien de transmetre des de ben petits: ens
proporciona el coneixement suficient per ser autònoms. La sobirania alimentària
és la porta cap a l’autonomia pròpia i la dels territoris, una mena
d’assegurança de vida incorporada, com saber llegir i escriure.
... cal fer emergir una mena d’animalitat
ètica per connectar amb els instints primaris adormits, que ens permeti
establir altres relacions amb l’entorn natural
... entendre la salvatgia com l’amplificador
dels sentits: recuperar el potencial de la vista per saber on trobar les
nostres preses, l’oïda per detectar qualsevol so a molta distància, l’olfacte
que ens confirma el reconeixement de l’altre... ... despertar la salvatgia
aporta més autonomia en la pròpia defensa, més capacitat de sobreviure en
condicions precàries, ajuda a suportar millor els canvis i a esdevenir menys
vulnerables.
... ser salvatge també és ser creatiu i
plantejar les coses des d’un altre lloc, trencar les estructures del pensament
predominant, atrevir-nos a subvertir les regles...
... he decidit millorar com a persona i per
fer-ho no m’he de lligar a res...
