La balada del vell món, Oriol Canosa
Oriol Canosa als 23 anys va deixar la feina, va posar
quatre coses en una motxilla i va començar a caminar.
Sis mesos i 3.000 km més tard arribava a l'Acròpolis d'Atenes després d'un
llarg i accidentat aprenentatge.
A la motxilla hi duia poca cosa: llibres, un sac de dormir, roba vella, pocs
diners, una navalla, aigua, quatre fruits secs, pa i formatge...
Ni mòbil, ni tenda de campanya, ni unes bones botes, ni una lot.
De Collserola a Atenes pels vells camins de muntanya poc transitats, amb algun
mapa i preguntant de tant en tant, va creuar el Massís Central francès, els
Alps, els Apenins... Quan sortia el sol caminava i quan es feia de nit
s'estirava sota un arbre a dormir.
Va tornar transformat en una altra persona.
Amb temps per reflexionar, observar, observar-se, duia un
quadern on anotava coses com...
. Allà dalt, mentre era als Abruços, vaig ser tan feliç q
no vaig escriure ni una sola frase al quadern.
. Les hores de marxa transformen el pensament. Al tercer dia de caminar en solitari
és quan tot canvia. El cap es dispara. L’altre món, el de fora, és una petita
taca negra en un racó apartat. Està domat i s’anirà fent petit a mesura que
passin els dies. El temps es fa gran. És llavors quan descobreixes una comarca
dins teu que no havies explorat mai abans.
Passejar en solitari per la muntanya, sense definir massa
el rumb, deixant-se absorbir per l’entorn, amb temps per aturar-se, observar,
mirar, olorar, escoltar, sentir, ensopegar amb l’inesperat, divagar amb els
pensaments que van i venen, immers en soliloquis, poc a poc, la plenitud a
tocar, quan no hi ha necessitat ni anhels.
